I ELL

I ell
que de bon grat daria
la seva paraula tendra
calla
i estripa la veu
colpejant-se en el pit
amb el gest assenyat
de l’anyorança

I elles
que de bon grat darien
les seves mans blanques
sols baixen el ulls
plorant i lluint
ses llàgrimes negres
en fosques estances

Si de dol i recança
s’esfondra l’amor
com un horitzó vell
dins de l’aigua
i del seu cel ferit
en un suau batec
fugís l’esperança

jo _que no sóc ningú_
de bon grat us duria …
un miratge d’amors sense fi
una pluja d’espurnes de neu
o una paraula
que no fos tremolor
ni la lluita del temps
ni la mancança